Skip to main content

Carlo Porta: La nomina del cappellan

corso veneziaQuesta poesia di Carlo Porta, scritta nel 1819, è uno dei ritratti più acidi ed impietosi della nobiltà milanese ai tempi della Restaurazione.


Sotto la semplice trama, relativa alla nomina del nuovo Cappellano di una ricca Marchesa che avrà un esito del tutto imprevedibile, il Porta confeziona una satira spietata da cui nessuno si salva; né la marchesa, interessata solo al decoro e alla sua cagnolina Lilla, né gli aspiranti al posto di cappellano, tutti tratteggiati come chi interessato al cibo chi ai soldi, né il prete che alla fine otterrà la nomina, visto come un omettino smunto, interessato solo al cibo e un letto caldo, la cui vittoria sarà decretata non per i suoi meriti, ma grazie alla cagnolina Lilla, attratta dall’odore del salame che teneva nascosto nelle pieghe del suo abito.

Alla Marchesa Paola Cangiasa, vuna di primm damazz de Lombardia, gh'era mort don Gliceri, el pret de casa, in grazia d'ona peripneumonia che la gh'ha faa quistà in del sforaggiass a mennagh sul mezz dì la Lilla a spass.

L'eva la Lilla ona cagna maltesa tutta goss, tutta pel e tutta lard, e in cà Cangiasa, dopo la Marchesa, l'eva la bestia de maggior riguard, de moeud che guaja al ciel falla sguagnì, guaja sbeffalla, guaja a dagh del tì.

El l'ha savuda el pover don Galdin, che in de la truscia de l'elevazion avendegh inscì in fall schisciaa el covin gh'è toccaa lì a l'altar del pret cojon, e el sò bon tibi, appenna in sacrestia, de mett giò la pianeda e trottà via.

In mezz a questa appenna don Gliceri l'ha comenzaa a giugà a l'amora el fiaa, è cors da tutt i part on diavoleri de reverendi di busecch schisciaa per vede de ottegnì la bona sort de slargaj foeura in loeugh e stat del mort.

Chè infin di fin, se in cà de donna Pavola no gh'era per i pret on gran rispett, almanca gh'era on fioretton de tavola de fà sarà sù on oeucc su sto difett minga domá a on gallupp de on cappellan, ma a paricc di teologh de Milan.

Gh'era de gionta la soa brava messa a trenta borr, senza manutenzion, allogg in cà, lavandaria, soppressa, ciccolatt, acqua sporca a colazion, bona campagna, palpiroeu a Natal, sicché, se corren, cazz, l'è natural!

Ma la Marchesa che no la voreva seccass la scuffia con la furugada l'ha faa savè a tucc quij che concorreva che dovessen vegnì la tal giornada, che dopo avej veduu e parlaa con tutt l'avria poi fatt ciò che le foss piacciutt.

Ecco che riva intant la gran mattina, ecco el palazz tutt quant in moviment, pret in cort, pret suj scal, pret in cusina, pienn i anticamer de l'appartament, gh'è i pret di feud, el gh'è i Còrs, gh'è i nost, par on vol de scorbatt che vaga a post.

El gran rembomb di vòlt, el cattabuj de la mormorazion che ghe fan sott, el strusament di pee, di ferr de muj che gh'han sott ai sciavatt quij sacerdott, fan tutt insemma on ghett, on sbragalismo, ch'el par che coppen el Romanticismo.

Baja la Lilla, baja la Marchesa tutt e dò dessedaa del gran baccan; i pret che hin solit a sbraggià anca in gesa ghe la dan dent senza rispett uman, quand on camerleccaj dolz come on ors el corr a strozzagh lì tucc i discors.

Semm in piazza, per Dio, o indove semm? Sangue de dì, che discrezion l'è questa! Alto là, citto: quij duu in fond... andemm... ché la Marchesa la gh'ha tant de testa! Hin mò anch grand e gross, e on poo de quella, per Dio sacrato, el sarav temp de avella!

Dopo quell poo de citto natural che ven de seguit d'ona intemerada, vedend sto ambassador del temporal che nol gh'ha intorna on'anima che fiada, el muda vos, el morbidiss la ciera, e el seguita el discors in sta manera.

Se poeù anch de prima de parlà con lee di voeult gh'avessen gènni de sentì quaa hin i obbligazion del sò mestee, senza fà tante ciaccer, eccoj chì; inscì chi voeur stà stà, chi no voeur stà el ghe fà grazia a desfesciagh la cà.

Punt primm: in quant a l'obbligh de la messa o festa o nò gh'è mai or fiss de dilla; chi è via a servì n'occor che l'abbia pressa; i or hin quij che lee la voeur sentilla: se je fass stà paraa dò, trè, quattr'or, amen, pascienza, offrighela al Signor.

La messa poeù, s'intend, puttost curtina... on quardoretta, vint minutt al pù: dò voeult la settimana la dottrina per i donzell e per la servitù, de sira semper la soa terza part, men che al tarocch no ghe callas el quart.

Chi mò, sentend che on patt inscì essenzial l'eva quell che savè giugà a tarocch, ghe n'è staa cinqu o ses che han ciappaa i scal, e tra i olter (peccaa) on certo don Rocch, gran primerista fina de bagaj ch'el giuga i esequi on mes prima de faj.

(E quell el tira innanz) Portà bigliett, fà imbassad, fà provist, toeuss anca adree di voeult on quaj fagott, on quaj pacchett, corr dal sart, daj madamm, al perucchee, mennà a spass la cagnetta e se l'occor scriv on cunt, ona lettera al fattor.

Anca chì el n'è sblusciaa de on sett o vott, vun per quella reson de la cagnetta, on segond per reson de quij fagott, e i olter cinqu o ses han faa spazzetta per no infesciass coj penn, coj carimaa, e ris'cià de sporcà i dit consacraa.

In tra sti ultem che han veduu a andà via gh'è staa on certo don Giorg de Zuccoirin, maester de eloquenza e poesia del famoso sur Carlo Gherardin e autor d'on codez de beccopulenza stampaa da Isepp Forlan de Porta Renza.

(E quell el tira innanz) Quant al disnà de solit el gh'è el post con la patrona, via giust che no vegna a capità on disnà de etichetta, o ona persona d'alto bordo o de impegn, ché in sto cas chì mangem tra nun, cont i donzell e mì.

In campagna poeù el cas l'è different: vegniss el Pappa, disnen tucc con lee. Là la se adatta anch con la bassa gent, magara la va a brazz col cangelee; tutt quell de pesc che là ghe possa occor l'è quell de lassass god d'on sojador.

Del rest, rid e fà el ciall, no contraddì, no passà la stacchetta in del rispond, a tavola che s'è lassass servì, no fà l'ingord, no slongà i man suj tond, no sbatt la bocca, no desgangaralla, né mettes a parlà denanz vojalla.

Tegnì giò i gombet, no fà pan moin, no rugass in di dent cont i cortij, no sugass el sudor cont el mantin, infin nessuna affatt di porcarij che hin tant fazil lor sciori a lassà corr, come el mond el fudess tutt sò de lor.

Chì, vedend quell balloss d'on camarer che quij bon religios stan lì quacc quacc senza dà el minim segn de disparer via de quaj reffign, de quaj modacc, d'on salt el passa al fin de l'orazion cont el recciocch de stà perorazion.

Quell che ghe raccomandi pù che poss l'è quella polizia benedetta, che se regorden che col tanf indoss de sudor de sott sella e de soletta, e con quij ong con l'orlo de vellù, se quistaran del porch e nient de pù.

Certe lènden suj spall, cert collarin che paren faa de foeudra de salamm, certi coll de camis, de gipponin, hin minga coss de portà innanz ai damm; omm visaa, se soeul dì, l'è mezz difes, hoo parlaa ciar, e m'avaran intes.

Stremii, sbattuu, inlocchii come tappon quij pover pret s'hin miss tra lor in croeucc, e infin, fussel mò effett de la session, o d'on specc che gh'avessen sott i oeucc, fatto stà che de on trenta amalappenna el se n'è fermata lì mezza donzenna.

A sto pont ona gran scampanellada la partezipa a tucc che Soa Eccellenza donna Pavola infin la s'è levada e che l'è sul prozint de dà udienza; el camarer allora el corr, el truscia, e i pret fan toilett con la bauscia.

La Marchesa Cangiasa, in gran scuffion fada a la Pompadour tutta a fioritt, coj sò duu bravi ciccolattinon de taftà negher sora di polsitt e duu gran barbison color tanè, l'eva in sala a specciaj sul canapè.

Ma la Lilla, che l'eva arent a lee quattada giò cont on sciall noeuv de Franza, appenna che la sent quij dodes pee la salta in terra, scovand giò per stanza el sciall noeuv e bojand a pò no poss con tutt e quant el fiaa di sò trii goss.

E boja e boja e rogna e mostra i dent, don Malacchia che l'è on poo fogos, vedendes saraa in bocca el compliment, el perd la flemma e el ghe dà su la vos, e menter el ghe dà de la seccada el fa l'att de mollagh ona pesciada.

On'orsa (come disen i poetta), che la se veda toeù da on cacciador, o ferì on orsettin sott a la tetta, no la van in tanta rabbia, in tant furor, come la va Sustrissima a vedè don Malacchia cont in aria el pè.

Per fortuna del ciel che la Lillin, con quell intendiment che l'è tutt sò, l'ha savuu schivà el colp in del sesin col tira arent la cova e scrusciass giò, del restant se no gh'era sta risorsa vattel a pesca cossa fa quell'orsa.

Schivaa el colp, descasciaa don Malacchia, even i coss asquasi quiettaa; già la dondava la cappellania su i ceregh de quij pocch cinqu candidaa, quand on olter bordell, on olter cas el ne manda anmò on para in santa pas.

E l'è che l'illustrissima patrona, menter la va a cuu indree sul canapè per met in statu quoniam la persona stada in disordin per l'affar del pè, in del lassas andà, cajin, cajin, la soppressa col sedes la Lillin.

Don Tellesfor e don Spiridion, duu gingella che riden per nient, dan foeura tutt duu a on bott in d'on s'cioppon de rid inscì cilàpp, inscì indecent, che la Marchesa infin scandalizzada la dà foeura anca lee con sta filada.

 "Avria suppost che essendo sacerdott avesser un pò più d'educazion, o che i modi, al più pegg, le fosser nott de trattar con i damm de condizion; m'accorgo invece in questa circostanza che non han garbo, modi, né creanza.

Però poi che l'Altissim el ci ha post in questo grado, e siamm ciò che siamm, certissimament è dover nost il farci rispettar come dobbiam; saria mancar a Noi, poi al Signor passarci sopra, e specialment con lor.

Quanto a lor due, o malizios o sémpi che sia el lor fall, basta così: che vadan! Quanto agli altri, me giova che l'esempi je faccia cauti e me ne persuadan. Così è: Serva loro: adesso poi... (Lillin? quietta!!)... veniamo a noi."

La Cagnetta che fina a quell punt là l'eva stada ona pesta indiavolada l'ha comenzaa a fà truscia, a trepillà, a fà intorno la frigna e l'inviziada, e a rampegà suj gamb a don Ventura, on pretoccol brutt brutt che fa pagura.

Don Ventura, che l'era in tra quij trii el pussee bisognos del benefizzi, el stava lì drizz drizz, stremii stremii, per pagura de fass on pregiudizzi; el sentiva a slisass quij pocch colzett, eppur, pascienza, el stava lì quiett.

Ma la Marchesa, che con compiacenza la dava d'oeucc a quella simpatia, sebben che la gh'avess a la presenza duu pret de maggior garb e polizia, vada todos, premura per premura, l'ha dezis el sò vôt per don Ventura.

Appenna s'è savuu dalla famiglia che l'eva deventaa el sò cappellan, se sbattezzaven tucc de maraviglia, no podend concepì come on giaván, on bacìlla d'on pret, on goff, on ciall l'avess trovaa el secrett de deventall.

Col temp poeù s'è savuu che el gran secret l'eva staa nient olter, finalment, che l'avegh avuu adoss trè o quatter fett de salamm de basletta involtaa dent in la Risposta de Madamm Bibin de quell'olter salamm d'on Gherardin.

Potrebbe interessarti leggere anche:

Itinerari portiani a Milano

Dialetto milanese: origini, espressioni e tradizioni

Corso Venezia: storia, arte e moda a Milano

Pin It